Ascensió al Sui: Sui (1.318 m), Turó d'en Cuc (1.236) i Turó de Pi Novell (1.235)

24 i 25 de juny 2005

De moment fa molt bon dia, un cel clar i blau i no gaire fred. Comencem a caminar ja que hem d'acabar d'hora l'excursió per anar a dinar.

Al cap de pocs minuts ens trobem el pantà de Vallforners, on el talús del pantà és de terra i hi creixen algunes plantes, no donant l'aspecte típic dels pantans, aquest cop sorpresa agradable. El pantà, però està mig buit (la sequera aquest any està sent força dura). És allargat i quan estigui ple, donarà la imatge de postal d'un llac envoltat d'arbres. Jo, avui, estreno càmera digital nova i vaig fent fotos, trobant-me, igual que l'Albert C, que també en fa, que no ens esperen i que cada cop que fem una foto hem d'augmentar el ritme per tornar a contactar amb el grup principal, amb el desgast que això suposa.

Seguim la pista forestal que voreja el pantà sense guanyar desnivell creuant-nos amb multitud de ciclistes. Després de passar el pantà ens trobem amb la desviació de Can Cuc i del Castanyer Gros d'en Cuc, que és la que agafarem, seguim per una pista forestal. Aquí caminem al costat del torrent d'en Cuc, on el camí guanya altura.

Al cap d'una estona ens trobem amb la desviació del Castanyer Gros d'en Cuc. Aquest és el castanyer més gran de Catalunya. De fet, és suficientment gran perquè 5 expedicionaris hi pugin. Fem les fotos de rigor a l'arbre, amb i sense gent i continuem la marxa.

Seguim la pista forestal, en direcció a la Casa del Bosc, una casa rural. Continuem i al cap d'una estona deixem el camí per agafar un corriol que ens durà a la carena de Mas Déu. Però el corriol s'acaba i ens toca carenejar sense camí per un bosc, per sort, no suficientment brut com per dificultar-nos excessivament la marxa. Però, cap problema, perquè com deia el poeta Antoni Tacat: caminant, no n'hi ha, de camí, se'n fa, de camí, en caminar.

Al final de la carena, el bosc s'acaba i avancem fàcilment fins el coll sense nom de la carena principal del Sui i del Turó del Samon. A la carena principal sense adonar-nos fem el Turó d'en Cuc (perquè mirem la pàgina del ICC, que si no, no ens n'adonem), primer dels dos cims oiarzabalescs que farem a la jornada. El Sui, es veu davant i en un quart d'hora arribem al seu cim. El cel ja està tapat i bufa un vent que et glaça els collons. Les vistes, per culpa del temps no són tan bones com ho serien en un dia bo. Però es veu el Tagamanent, el massís del Matagalls i del Turó de l'Home nevats i mig tapats, i en la llunyania, el Prepirineu, el Collsacabra i poca cosa més, això amb una visibilitat reduïda i bastant dolenta.

EL DESCENS

Fem les fotos cimeres i comencem la baixada, que és tard i fa fred. Baixarem pel camí principal que surt del collet del pou d'en Besa. Abans del coll hi ha un munt de terra apilada, que bé podria ser un cadàver enterrat, però no, mirant la pàgina de l'ICC, és el segon pic oiarzabalesc, en aquest cas el Turó de Pi Novell. En canvi, el turó següent que pensàvem que era un altre cim, aquest no ho és. M'agradaria que algú m'expliqués el criteri pel qual un turó de merda és un cim i un altre no. Particularment, trobo que cap ho hauria de ser, perquè si no a qualsevol carena hi hauria tants pics com bonys té el terreny.

Aquí, al principi de la baixada el Raül explica dos endevinalles, i no dos acudits d'alt nivell, com ens té acostumats.
La primera és la següent: tenim dues cordes no uniformes (cremen a diferent velocitat depenent del tros de corda que s'estigui cremant), però sabem que una i altra corda triguen en cremar-se totalment 1 hora. Tenim un encenedor i amb aquestes dues cordes hem de calcular un quart d'hora. Com ho fem?
I la segona: tenim quatre persones, dos homes (homo erectus) i dos dones (femina humita), tots quatre heterosexuals, però un d'ells com els huevos kinder té sorpresa: el sida, i no se sap qui és. Tots dos volen cardar amb totes dues o viceversa. Per tant paio A amb paia A, paio A amb paia B, paio B amb paia A i paio B amb paia B. Hi ha quatre polvos, però només tenen dos condons. Com s'ho fan per fer-ho tots quatre sense agafar el sida?

La baixada des del coll és per un camí que fa llaçades i que ens duu a la pista principal, i que poc després connecta amb la pista que hem seguit a la pujada. El Jano i el Silva s'han escapat al principi de la pista, tindrien pressa, i finalment només trauran 7 minuts d'avantatge a la resta que anàvem a un ritme normal.

Arribem al cotxe quan ja està molt ennuvolat i comença a xispejar una mica, moment idoni per anar a dinar.

EL DINAR

No serà tan fàcil com sembla, per això. Primer passem per un lloc on fan carn a la brasa, en la carretera entre el pantà i Cànoves, i, després ens penediríem, rebutgem el lloc. El restaurant de Cànoves és tancat per vacances. Seguim en cotxe fins Samalús on en un primer lloc ens diuen que no, que què fem set persones un diumenge buscant restaurant sense reservar. El que nosaltres no sabíem era que allò eren quatre habitacions de hobbit amb una taula petita i alguna cadira, gairebé un restaurant dels de Catalunya en miniatura. Allà ens diuen d'anar al bonic poble amb millors persones de Corró de dalt, on ens diuen el mateix. Estem ja fins els nassos i amb molta gana, són prop de quarts de quatre de la tarda. El Manu diu que coneix un restaurant gegant a Canovelles "Can Pagès" i que allà segur que n'hi ha, de lloc. En efecte, n'hi haurà, de lloc i d'altres coses.

Arribem morts de fam i a punt de la inanició a aquest bonic restaurant on s'arriba per un camí guardat a banda i banda per una filera de xiprers (arbre que dóna malastrugança només de veure-ho, potser era una senyal i no la vam saber veure).

Entrem, preguntem, i ens diuen que no tenen lloc, però com ens van veure les cares de decepció i de bavejar ens comenta el següent: us importa menjar cigrons?, la cara va canviar de decepció a aquesta tia ens pren el pèl. Ràpidament, també, va aclarir el dubte: hi havia la V garbanzada de la Ribera del Fresno (Països Extremenys). Com ens agraden els esports d'aventura i teníem molta gana, recordem-ho, amb l'estómac buit no es pensa gaire bé, accedim, són 10 euros.

Aquí comença un dinar que serà recordat als anals de la història. Entrem i ens trobem tot d'extremenys o descendents dels mateixos, en un ambient de festa, mirant-nos amb una cara rara, entre estranyesa i què cony hi foteu aquí. Evidentment, i per sort, no tenim cara d'extremenys, a banda, anàvem vestits de muntanya i estàvem, per tant, fora de lloc, encara que recordo, ens trobàvem a la bonica població amb millors persones del Vallès Oriental, Canovelles, en l'Extremadura nord: Perro o Viejas i en l'Extremadura Sud: Casa de Ovejas.

Ens sitúem a una punta de la sala, a l'extrem de l'única taula lliure, totes les marujas, velles i jovenetes ens segueixen amb la mirada i, crec, jo, fan ventosa a la cadira. S'escolten també algunes palmes, però no veig cap mà que es mogui.

El menú baix en calories, dieta mediterrània va consistir en el següent:
•  Peaso cassola de cigrons amb condiments porcins varis.
•  Plata de xoriços, morcilles i tocinos amb el seu suc oliós i refregit, alt en benzopirens cancerígens i malalties contagioses, que el Jano no parava de sucar.
•  Dolços típics de la zona, consistents en mantecades greixoses amb diferents formes de cocció.
•  Pa, aigua, gasosa i vi de la cooperativa local (vinagre en aquest cas, suposem per ajudar a l'àcid de l'estómac a digerir aquella pasterada).
•  Cafès, curts de llet.

Tot això ho vam menjar com si fes un mes que no dinàvem, gairebé sense mastegar, provocant molts problemes digestius. La majoria no vam sopar, tres components, segurament amb antecedents bascos, tanmateix, sí que van sopar. Els seus estómacs de ferro, dignes d'estudi, van resistir els verins extremenys, encara que no es van salvar dels gasos carbònics amb sistemes d'anells aromàtics policíclics derivats de la digestió intestinal lenta pròpia de totes les lleguminoses.

Un de nosaltres va trallar per la nit i la resta vam patir el mateix dia i també el següent tot de gasos pudents amb so comprès entre 40 i 50 decibels, anomenats anteriorment, emesos per ambdós forats principals del cos humà, que feien olors diverses, des de les del xoriço morcillenc fins a les del cos podrit i moribund. En definitiva, un dinar per recordar, diferent, ple d'anècdotes variades amb gent provinent de països estrangers amb costums estranyes.

Aquesta excursió, globalment es pot considerar positiva. No havíem estat a aquesta zona del Montseny i està prou bé, i no tant plena de gent com la zona de Matagalls i del Turó de l'Home. A més, amb un desnivell proper als 1000 metres no és tan domingaire com podria semblar, tanmateix tampoc parlem de cap dificultat. Estaria prou bé visitar-la a la tardor, ja que com vas sempre per boscos, els colors donarien encara més vida a aquesta excursió. Si el dia acompanya, les vistes deuen ser esplèndides, degut a la seva situació isolada a l'oest del parc natural.

La part gastronòmica de l'excursió, ara mirant-la en la llunyania, té la seva gràcia, no tanta en l'etapa digestiva. No tothom pot dir que ha assistit a la V garbanzada de la Ribera del Fresno, nosaltres sí.

Per tant, per no pagar més almoines, per no ser cornut i pagar el beure, per no patir més empatxos extremenys, per no veure més el Rodríguez Ibarra i no escoltar els seus planys, per no pagar les seves autovies amb el nostre dèficit i a sobre ens diguin tacanyos i lladres insolidaris:

EXTREMADURA INDEPENDENT