Ascensió al Monte Perdido (3.355 m.) des de la Pradera de Ordesa

7, 8 i 9 d'agost 2004

Etapa 1: Pradera de Ordesa – Refugi de Góriz

•  Comença la caminada: 13’15 Després de canviar-nos el calçat i un cop agafat tot el material necessàri de dins de la motxilla, comencem a caminar per la Vall d’Ordesa en direcció a la cascada de Cola de Caballo (1850m).

•  Primera hora de caminada i separació del grup: 14’15 El primer tram de la caminada transcòrre per l’interior del bosc de la Vall d’Ordesa. El camí és evident i està marcat en totes les interseccions de camins. En uns 20 minuts s’arriba a la primera cascada del recorregut, la d’Arripas (1400m) de la qual s’obté una magnífica vista des dels miradors del camí. Quan portem una hora de camí, un cop superat el primer desviament cap a les cascades de la Cueva i del Estrecho (1480m), arribem a un punt on del camí baixen unes escales des d’on es té una magnífica visió de la cascada del Estrecho (1480m). Allà ens quedem a veure el paisatge els dos Alberts i el David, mentre el Nacho i el Raúl tiren endavant a bon ritme.

•  El dinar gairebé obligat: 14’30 Una vegada vista la cascada del Estrecho (1480m), el temps canvia i de sobte comença a ploure de manera notable. Així doncs, en David i els dos Alberts aprofitem aquest fet per a dinar en una balma que trobem davant mateix de la cascada que estàvem observant. Mentrestant, en Raúl i en Nacho aprofiten una caseta-refugi enmig del bosc que hi ha a la vora del camí per dinar i esperar a que els que estem més endarrerits arribem a la seva alçada.

•  El retrobament: 15’15 Havent dinat, a les 15’10, tornem a reemprendre la caminada els tres que anem més endarrera, i en aproximadament cinc minuts arribem al punt on havien dinat el Raúl i el Nacho. Un cop allà tots continuem junts el camí per la Vall d’Ordesa.

•  Arribada a les “Gradas de Soaso”: 16’00 Després d’una estona on el camí transcòrre per l’interior del bosc, la vall es va obrint i el bosc va quedant darrera nostre. El camí passa aleshores per una sèrie de balmes i després ens porta fins a les “Gradas de Soaso” (1650m). Una mica abans d’arribar-hi el camí es fa una mica més estret, però es veu igualment donada la gran quantitat de gent que hi transita. Esplèndides són les vistes que ofereixen les “Gradas de Soaso” (1650m), on aprofitem per fer una sèrie de fotos.

•  El final de la Vall d’Ordesa, la Cola de Caballo: 16’40 Una vegada superades les “Gradas de Soaso” (1650m) el camí va pel mig de la vall, on ja no hi trobem arbres. Poc a poc i després de creuar diversos rierols, anem acostant-nos al Circo de Soaso, i de la mateixa manera a la cascada de la Cola de Caballo (1850m), on arribem 40 minuts després d’haver superat les “Gradas de Soaso” (1650m). Allí fem unes fotos i un petit descans. La vista de les parets de la Vall d’Ordesa ens recorda segons com les de la Serra del Cadí.

•  Les “Clavijas de Soaso”: 17’15 Quan ens decidim a arrencar de nou, agafem un sender que puja dret fins a les parets del Circ de Soaso, allà el sender ens deixa a l’inici de las Clavijas de Soaso (1900m). Arribats a aquest punt comencem a trepar agafant-nos a les diferents “clavijas” i cadenes. Aquí hi trobem un parell de punts, especialment un, que presenten algunes dificultats, especialment si es va carregat com hi anàvem nosaltres, però finalment els aconseguim superar sense grans patiments. Des d’aquí ens queda aproximadament una hora fins al Refugi de Góriz (2160m).

•  Arribada al Refugi de Góriz o Delgado Úbeda: 18’15 Superades les “clavijas” el camí va pujant de manera no gaire pronunciada però si constant. Es van superant diferents contraforts del massís del Mont Perdut i finalment darrera un d’aquests contraforts apareix el Refugi de Góriz o Delgado Úbeda (2160m).

•  Acampada, vespre i nit: Un cop allà vam muntar les tendes a la zona on tothom acampa, relativament a prop del refugi, i després ens vam distreure com bonament vam poder. Ens va ploure una estoneta, cosa q va fer q veièssim l’Arc de Sant Martí, i quan va arribar l’hora de sopar aquest va desapareixer força depressa. Havent sopat, vam decidir fer un Colacao al refugi, i de pas vam aprofitar per jugar una mica a cartes i observar els encants d’una de les treballadores del refugi. Finalment ens vam decidir a anar a dormir ja que l’endemà era el dia més dur de l’excursió, eren apoximadament les 23’15.

Etapa 2: Refugi de Góriz – Monte Perdido – Refugi de Góriz

2A) Refugi de Góriz – Monte Perdido

•  Sona el despertador: 7’00 A les set del matí ens sona el despertador i després de superar la mandra inicial, uns més que els altres, anem sortint de les tendes, ens canviem i treiem les coses innecessàries de la motxilla per tal de reduir el pes a carregar en la pujada al Monte Perdido (3355m). Finalment desmuntem les tendes i les deixem una mica rebregades amb les coses que hem tret de les motxilles a dins. Col·loquem pedres al damunt de les lones de la tenda per tal de que el vent no se les emporti i alguns aprofiten per menjar alguna cosa que altra abans de marxar.

•  Primers passos: 8’20 Comencem a caminar amb el mínim pes possible dins de la motxilla. Aviat el camí ens fa apretar les dents, ja que el primer contrafort que hem de superar es força dret, però a bon ritme arribem al pla (2350m) que trobem damunt del contrafort, allà, després de 25 minuts de caminada decidim esmorzar els que encara no ho haviem fet. Aquest és un dels pocs punts del camí amb cobertura als mòbils.

•  L’Esmorzar: 8’50 Amb la calma ens posem a menjar les típiques coses que tots portem per esmorzar, sucs de fruites, galetes, etc. Després aprofitem fins i tot per petar una mica la xerrada ara que ja estem més desperts, i fins i tot per trucar a casa avisant que estem bé. Després de mitja hora ens tornem a posar en marxa.

•  El primer tram de caminada: 9’10 Els primers trams del camí cap al Perdut són similars, tots amb materials calcàris i amb el camí que va superant un contrafort darrera un altre. Poc a poc trobem menys terra al camí i més roca calcària nua. A mida que ens anem acostant a l’Ibón Chelao (2990m) anem trobant també clapes de neu, algunes de les quals hem de creuar pel mig, tot i això no ens cal treure els crampons de la motxilla.

•  Arribada i descans a l’Ibón Chelao: 10’30 Amb dues hores de caminada des del Refugi de Góriz (2160m) arribem a l’Ibón Chelao (2990m), on ens prenem un descans enmig de la boira que ens comença a envoltar per tot arreu. Ens sobta força la visió del gel surant a l’aigua de l’Ibón, una imatge gairebé de postal. Mentre descansem i mengem alguna cosa no divisem el que ens queda de camí, la perillosa “Escupidera del Perdido”, el punt amb més mortalitat dels Pirineus. Tot i que la nit abans ja ens havien avisat que no hi havia neu vam carregar els crampons per evitar sorpreses d’última hora.

•  Comença l’ascensió final: 10’45 Un cop recuperada una part de les nostres forces comencem a pujar en direcció a l’Escupidera. Tot just començar veiem un cartell que ens indica que el sender que estem apunt d’iniciar és molt perillòs i que cal anar amb compte. El primer tram puja per damunt la pedra i en alguns casos cal ajudar-se una mica amb les mans, però no implica dificultats sèries.

•  La Escupidera: 11’00 Després d’aproximadament un quart d’hora, arribem al peu de l’”Escupidera del Perdido”, allí veiem que per on va el camí no hi ha neu, però el pendent del camí ja ens fa veure que allo serà dur. Comencem a pujar-la, és una tartera amb pedra força esmicolada que en alguns punts fa que pugem dos passos i en baixem un. El camí va fent “esses” fins que després de mitja hora més o menys, en funció del ritme que portem, ens deixa en una collada.

•  Hem fet el cim!!!: 11’30 Un cop aquí, girem a la dreta i només ens cal superar un petit never que en menys de cinc minuts ens deixa ja al cim del tercer pic dels Pirineus, el Monte Perdido (3355m). Els primers a arribar, en Nacho i el Raúl, ho fan a les 11’30, i en uns deu minuts ja hi som tots al cim, els dos Alberts cadascú al seu ritme i el David que arriba al voltant de les 11’40. Un cop allà dalt, la boira ens fa la punyeta, ja que no ens deixa veure el panorama, però tot i així en determinats moments veiem alguna coseta. Ens fem la foto de rigor i no gaire més tard comencem a baixar perquè agafem fred.

2B) Monte Perdido – Refugi de Góriz

•  Comencem el descens: 12’00 Amb força fred al cos, ens despedim del grup de gent d’Euskadi que hi ha al cim i comencem a baixar pel never fins a la collada que haviem assolit pujant una estona abans. El descens pel never es més ràpid en determinats casos com el de l’Albert A. que ens demostra que és el master dels descensos quan baixant lliscant per la neu talment com si esquiés.

•  El joguets nous s’han de probar: 12’30 El descens per l’Escupidera és força més ràpid que no pas l’ascens, i en menys de mija hora des del cim ja l’hem superada. Una mica més avall del peu de l’Escupidera veiem una llengua de neu que baixa fins a l’Ibón Chelao (2990m). Com que hem carregat els crampons fins al cim, decidim que ja que els hem portat els farem servir, així que el Nacho, el Raúl i l’Albert C. ens els posem i després de les pertinents fotos ens posem a caminar amb els crampons per la neu, tot i que com ens demostren el David i l’Albert A. aquest tram es podia fer igualment sense crampons ja que la neu no estava pas dura.

•  Ja tornem a ser a l’Ibón Chelao: 12’45 Un cop ja hem fet el “memo” amb els crampons tornem a plantar-nos a l’Ibón Chelao (2990m), on tornem a descansar i on ens fem unes fotos. Allà hi trobem força gent descansant, gairebé sembla Les Rambles de Barcelona.

•  Marxem de l’Ibón Chelao: 13’00 Després de les fotos i tal, tornem a posar-nos en camí, anem baixant a bon ritme els diferents contraforts que havíem pujat de bon matí. Fem diverses parades per tal de discutir sobre el lloc on dinarem, i finalment decidim que menjarem al mateix lloc on haviem esmorzat al matí, damunt del primer contrafort (2350m) que hi ha sobre el Refugi de Góriz (2160m).

•  Hora de dinar: 14’20 Quan arribem al punt on dinarem la gana ja comença a fer-se notar, així doncs ens disposem a treure el menjar de la motxilla i comencem el “tiberi” per dir alguna cosa a base de truites de patates precuinades, llaunes de tot tipus, sucs de fruites, entrepans, etc. Ens prenem el dinar amb força calma, i quan la soneta típica de la migdiada comença a fer acte de presència ens decidim a aixecar-nos i baixar fins al Refugi de Góriz (2160m), a tot això ja són les 15’15.

•  A Góriz novament: 15’25 En deu minuts baixem el contrafort que ens queda i arribem al Refugi de Góriz (2160m), on aprofitem per omplir les ampolles d’aigua i com no, barrejar-les amb el Tang, la beguda pròpia d’aquesta mena d’excursions de tres dies. Un cop al costat de la tenda fem el manta tot el que podem i més abans fins i tot de muntar la tenda de nou, i un cop muntades les tendes ens decidim a anar a prendre alguna cosa al refugi, on veiem que la noia que ens havia captivat la nit abans marxa, suposem que el seu torn acaba i baixa de nou a la civilització.

•  Sopar, Colacao i a dormir: Ens decidim a sopar al costat de les nostres tendes, tenim llum solar fins les 21 hores o inclús una mica més. Havent sopat anem a per la nostra ració de Colacao en un refugi que està a ple de gent, però on hi trobem una taula per seure amb el Colacao i jugar unes partidetes de cartes. Allà ens posem a xerrar sense complexes amb una parella de parla alemanya i així passem una bona estona fins que ells decideixen anar-se’n a dormir perquè l’endemà pujaràn al Perdido. Després d’unes partides de cartes decidim anar a dormir, són més o menys les 23’00.

Etapa 3: Refugi de Góriz – Mirador de Calcilarruego – Pradera de Ordesa

•  Comença la darrera jornada: 7’45 Ens llevem i amb massa calma comencem a recollir les coses i a preparar les motxilles per la baixada del tercer i últim dia. Esmorzem i poc després ens decidim a emprendre el camí de baixada fins a la Pradera d’Ordesa (1310m), la qual encara ens queda força lluny. Avui el recorregut de baixada serà diferent del de pujada, evitarem les “Clavijas de Soaso” passant pel camí de “Las Zetas” i enlloc d’anar pel fons de la Vall d’Ordesa anirem per la Faja de Pelay per baixar per la Senda de los Cazadores, un recorregut força espectacular.

•  Abandonem Góriz: 9’15 Després de trigar un munt a desmuntar i preparar-nos per baixar iniciem el camí de baixada. Mentre baixem anem fent fotos i diverses parades per veure animalons com ara marmotes, chobas, etc. Pels volts de les 10 del matí arribem a la bifurcació del camí on a la dreta anem cap a les “clavijas” i a l’esquerra cap a “las Zetas”, aquest últim és el trencall que agafem nosaltres.

•  “Las Zetas” i l’inici de la Faja de Pelay: 10’30 El camí de baixada de “las Zetas” són una sèrie de ziga-zagues que superen el desnivell que hi a les parets del Circo de Soaso, des d’aquest camí obtenim una bona panorámica de la cascada de Cola de Caballo (1850m). Tot just acabar aquestes “Zetas” trenquem a mà esquerra per tal d’agafar el camí de la Faja de Pelay. Si seguíssim recte tornaríem pel camí del fons de la Vall d’Ordesa, per on havíem pujat dos dies abans. En els primers trams de la Faja de Pelay aprofitem per fer unes fotografíes als Edelweiss que hi ha, una planta cada vegada més difícil de veure als Pirineus, però que si que encara resisteix en aquesta zona d’Ordesa.

•  Caminada per la Faja de Pelay: El trajecte per la Faja de Pelay es fa seguint un sender que va seguint una de les faixes de les parets de la Vall d’Ordesa. Ens dóna unes vistes força espectaculars tant del fons de la Vall d’Ordesa com del massís de Monte Perdido. En el sentit que nosaltres el vam fer inicialment té una pendent ascendent, i en el seu tram final és més planer. La vista de les “Gradas de Soaso” és força espectacular, però el més espectacular de tot el que es veu des de la Faja és potser el Circ de Cotatuero. Al mateix temps que veiem Cotatuero podem gaudir també de la vista de la “Brecha de Roland”, així com de la “Falsa Brecha” i “El Dedo”. Les vistes són excel·lents en aquest tram de la Faja de Pelay.

•  Mirador de Calcilarruego: 12’30 El punt on acaba el nostre recorregut per la Faja de Pelay és el Mirador de Calcilarruego (1950m). Des d’aquí les vistes del “Circo de Cotatuero” i les seves cascades són molt espectaculars, així com les de la Pradera d’Ordesa (1310m) la qual ens queda just a sota, i a la qual hi arribarem després de baixar per la Senda de los Cazadores.

•  La “Senda de los Cazadores”: El descens per la Senda de los Cazadores és força exigent, en primer lloc pels forts desnivells que presenta el camí i en segon lloc perquè trobem un rosari de persones que hi van pujant, les seves cares parlen clarament de la duresa de l’ascensió per la Senda. Els primers trams del descens està format per continúes corves, una darrera l’altra, mentre que a mida que anem baixant van apareixent trams de rectes més llargues. El descens ens deixa les cames força cansades, i en molts trams la millor manera de baixar és gairebé corrent, així podem relaxar una mica les cames ja que el més dur del descens és anar frenant-nos.

•  De nou a la Pradera de Ordesa: 13’20 Al final de la “Senda de los Cazadores” hi trobem un pont (1310m) que ens permet creuar el Riu Arazas i així arribar en dos minuts a la Pradera de Ordesa (1310m). El descens ha estat llarg, 35’ l’Albert A., 42’ l’Albert C., 50’ el David i el Nacho i finalment el Raül que va superar l’hora de baixada. Un cop a la Pradera de nou ens vam refrescar una mica, vam relaxar els peus canviant-nos el calçat i ens vam preparar per pujar a l’autocar que ens havia de portar de nou a Torla.

EL VIATGE DE TORNADA

•  Torla: 14’40 Arribem a Torla i ràpidament carreguem el cotxe i ens disposem a sortir en direcció a Ainsa, on prèviament haviem decidit que dinariem, bàsicament donades les recomanacions d’una familiar del David.

•  Arribada a Ainsa: 15’15 Després d’un trajecte força ràpid en cotxe arribem a Ainsa i ens disposem a buscar restaurant després d’aparcar el cotxe en un inmens pàrking controlat per una xati que deu n’hi do. El restaurant és Casa Fes, on en general, quedem força satisfets del dinar. A les 17’30 tornem a pujar al cotxe i emprenem el camí cap a casa amb la panxa plena.

•  Tornem a ser a Barcelona: 19’15 Durant el viatge algún que altre aprofita per fer una becaineta al cotxe, el viatge és força tranquil i així doncs arribem a Barcelona en unes quatre hores des d’Ainsa. Allà, anem deixant a la gent a casa seva i donem per acabada aquesta excursió.

OPINIÓ PERSONAL

El Monte Perdido és una de les muntanyes més emblemàtiques del Pirineu, a més de ser la tercera més elevada de la Serralada. Els paratges que es recorren de camí vers el seu cim són d’una extraordinaria bellesa.

El tram que es recorre pel fons de la Vall d’Ordesa ens dóna unes vistes de les diferents cascades que genera el riu Arazas a mida que va baixant, totes elles són magnifiques.

La pujada per les Clavijas de Soaso ens fa pujar una mica l’adrenalina, però es superen sense excessives dificultats tot i el parell de passos mínimament complicats que hi podem trobar. La grimpada en general és senzilla.

Es pot arribar a fer llarga l’ascensió superant els diferents contraforts del Monte Perdido, però el fet que la parada al refugi de Góriz ens quedi més o menys a la meitat d’aquest tram ens ho fa més portable. Del refugi a dalt molt espectacular el paisatge que es va superant, i molt agradable la visió de l’Ibón Chelao a gairebé 3000 m. d’alçada.

El tram de l’Escupidera es fa dur donada la pendent que s’ha de superar, però a base de constancia tot es supera. Tot just acabar l’Escupidera es pot dir que ja som al cim del Perdido. Molt gran la satisfacció quan s’hi arriba.

L’únic però que se li pot retreure a l’excursió és el fet de que, donada la seva popularitat, durant la pujada al Mont Perdut la quantitat de gent que et vas trobant és molt gran.

Pel que fa a la duresa de l’excursió cal dir que és una excursió que requereix un mínim de preparació física, però el fet de fer-la en tres díes fa que les jornades no siguin tan dures com podrien ser-ho si es va amb presses per l’horari. Això si, la baixada final per la Senda de los Cazadores, amb la previa caminada més aviat en pujada per la Faja de Pelay, ens va deixar força cansats en el moment de tornar a pujar a l’autocar que ens baixava de nou a Torla.

A l’hivern les dificultats imaginem que seràn moltes més, ja que no cal oblidar que l’Escupidera és el punt amb més mortalitat dels Pirineus quan hi ha neu!

Albert Camí