La Mola (1104 m) - Cova Simanya (870 m)

16 d'abril 2006

Donat que no podem arribar a la Mola més tard de les 13h com s'explicarà més endavant, decidim pujar-hi directament, sense passar pel Cim del Montcau (1056 m) i les seves bones vistes. Pujar a la Mola és un passeig molt agradable: bon camí, amb desnivells suaus i sense cap mena de dificultat. A més el temps ha estat força bo, assoleiat al matí i una mica més tapat a la tarda, però sense massa calor. Tranquilament s'arriba al Coll d'Eres per una pista, que a partir del coll esdevé un camí de terra molt ample, només cap el tram final a la Mola es fa més pedregós i estret. Amb poc més de 1h 30' s'arriba al cim i allà contemplem unes vistes bastant bones. Però no tenim gaire temps per distreure'ns, per què si volem dinar al restaurant i no volem fer cua és recomenable entrar sobre la una.

DINAR

Entrem directament al menjador i després d'esperar un moment ens hem fet amb una taula al costat de la finestra, amb vistes a Terrassa, pispem un banc del lavabo i ens asseiem tots cinc (molt recomenable agafar una taula al costat del finestral).  Mengem unes patates amb allioli, i una amanida catalana per picar amb un bon porró de vi. Al cap d'una estona demanem el plat fort, botifarres amb farciment, galtes, graellada de verdures, i per descomptat un segon porró de vi. Tot estava molt bo i després de dues hores sortim del restaurant ben tips i també força "contentillos".

Acabat de dinar decidim mandrajar per la zona del monestir per baixar la "caraja", així doncs entrem a dins de l'església i després d'unes quantes fotos irreberents (especialment per part del Wallas) ens estirem a la gespa per fer una becaina. De totes formes només el Raúl aconsegueix dormir (fàcilment demostrable pels roncs que fotia el tio). La Raquel es va trobar amb una companya de feina d'una escola bressol d'un poble veí de Perpinyà, i els altres vam estar distrets amb els "atacs" d'un gosset Chihuahua, que desprès de saltar sobre la cara d'en Carles i la Raquel va anar disparat sobre el Sados i li va llepar tota la boca, ecccssss, i ja no va poder dormir!

Encara amb el puntillo, ens aixequem per fer un cafè i comencem el descens.

EL DESCENS

Com durant la pujada no hem passat per la cova del Drac, decidim veure-la de baixada i fem una mica la mona. El descens fins el coll d'Eres és el mateix que en el ascens, però un cop arribat al coll decidim baixar a la cova Simanya (on el Dori i el Wallas van fer el seu projecte de final de carrera de Topografia). La Raquel i el Drinas es queden a dalt, i els altres tres en deu minuts arriben a la cova per una vall força tancada i on ressona l'imponent so del mític mufló de Sant Llorenç del Munt. Equipats amb el led del Wallas ens endinsem en les entranyes de la cova i passem l'estona fent fotos curioses i d'altres més sinistres. Digne de menció és un és l'episodi del Sados com a protagonista, la història va més o menys així: un cop visitada la galeria més interna de la cova el Wallas (bon coneixedor de la cavitat) enlloc de prendre el camí de la sortida, tomba cap a la prolongació de la galeria principal, que és estreta  curta. El Sados i el Rode que van al seu darrera es desorienten. Llavors el Rode veu una llum per l'esquena (la de l'entrada), i exclama un pèl acollonit "qué és això! un bitxo..." o quelcom per l'estil i adelanta al Sados. Acte seguit és el Sados que fa una espècie de so gutural davant de les paraules del Rode i el seu adelantament. Llavors el Wallas decideix girar-se pe observar que collons foten aquell parell, i en aquell moment es quan flipa al observar un Sados alterat i mig enbojit adelantant al Rode mig enfilat per la paret lateral, per un lloc que no arriba al metre d'amplada, més pàlid que un dia després de les 12 de la nit i amb els ulls que li sortien de les conques (jo encara no m'he pogut borrar aquella imatge). Un cop aclarat el malentès, sortim de la cova i ens reunim amb la resta del grup per tornar tranquilament cap el coll d'Estanalles, bé això de tranquilament no serveix per tothom, per què tal i com ens va confessar el Sados, l'esmentat ensurt li va durar força estona.

Acabem l'excursió a quarts de set i tornem tots al punt de sortida, Sados' home.

OPINIÓ PERSONAL

És una passejada molt recomanable, per la proximitat del parc a Barcelona, i l'accessibilitat de la mateixa, a més el dinar i el beure al restaurant del monestir és sempre un bon al·licient, la proposta és fer aquesta sortida almenys un cop l'any. Aquesta excursió  és una bona excusa per fer una bona passejada per tots aquells amics i amigues que volen conèixer la Penya A Ras i els hi fa respecte començar per excursions més dures.

Manel Capdevila i Albert Alapont